On és l’Associació de Veïns de Coll Favà ?

On és l’Associació de Veïns de Coll Favà?
Donde esta la Asociación de Vecinos de Coll Favá?
Where is the residents association of Coll Fava?

Cercant, cercant l’única notícia que tinc de l’Associació és una, nota sense data, trobada a l’edició on-line del Tot que diu:

“Coll Favà celebra l’asfalt sonoreductor a la Ronda Nord
L’Associació de Veïns de Coll Favà es felicita (caram quina modèstia) pel fet que el tram desdoblat de la Ronda Nord disposi ja d’asfalt sonoreductor.

L’entitat veïnal, que està plenament ‘activa’ (perquè aquest afegitó) i reivindica mesures que disminueixin els impactes acústics que pateix el seu barri, explica que també s’ha començat a aplicar asfalt d’aquest tipus entre la plaça que hi ha al capdamunt de l’avinguda de Francesc Macià i la benzinera de Can Magí.”

Fins aquí la notícia.

Amb preocupació comprovo que la web no apareix a la xarxa. Què ha passat? On sou?
Recordo que teníeu fins i tot un apartat dedicat a la història del barri, que evidentment es va haver d’inventar a corre cuita amb l’ajut d’un expert local, doncs el barri d’història, història, ben poca. O si voleu jo la resumeixo: agrupació de terrenys comprats a baix preu per societats creades a l’efecte, requalificació de terrenys i a fer pisos. Què s’ha fet d’aquella incipient obra mestra.

En el més recentment publicat llibre ‘Història de Sant Cugat’ dels prestigiosos senyors Bardavio, Artigues, Miguel i Vives (senyora), Miquel i Serra, i Casas. No hi he trobat cap referència al barri. Tot queda diluït a la part final en l’onada de creixement ‘especular’ perdó, espectacular dels darrers vint anys.

Conservo com un ‘incunable’ una ‘Carta per a la revitalització de l’associació’, alguna cosa així com la proposta de les ‘Cent Flors’ dels xinesos de Mao Zedong, datada l’abril de 2006 a on es diu que el barri va crear la seva Associació de Veïns el juliol de 1998 i que ha funcionat com una de les millors de la ciutat, sent admirats per molta gent. Això si que no ho sabia, l’admiració de molta gent. Incloent-hi el propi alcalde, la Junta de Compensació i l’empresa Vértix. A mi es l’únic títol que em falta, el reconeixement de l’empresa Vértix com a cavaller de Coll Favà. M’ompliria d’orgull, una institució de tant prestigi.

Entre els molts convenis signats per a la restauració de les coses malmeses recordo el de la substitució d’aquells malèfics pollancres que intentaven destrossar les cases del nostre barri amb traïdoria doncs atacaven amb les arrels per sota les finques sense dir res. Principalment de nit, suposo. Pobres resulta que només buscaven aigua.

També parleu d’aquell acte de justícia a la ‘memòria històrica’ que va representar la ‘replantació’ de la creu a un nou lloc mes bufó. Es va haver de fer tot nou, doncs de l’antiga, creu situada al camí vell de Sabadell nomes en quedava el fust.

També el moment del cablejat del barri, signe de la hipermodernitat i que va suposar reventar-ho tot. Quan va arribar el venedor a casa oferint la Lluna, ja hi havia tecnologies que la superaven.

I així fins una llista llarguisima d’accions beneficioses pel barri.

Encara que ja apunteu que la cosa no va tan be com sembla i expliqueu que el darrer any la cosa no ha rutllat. L’associació ha funcionat al ralentí. Ja intuíem alguna cosa així. Doncs no veiem cap campanya sonada com la dels 40 km/h, que ningú compleix, o aquelles meravelloses festes per als nostres infants.

Després d’una legítima crida a la participació dels ciutadans hi ha un fet que m’ha preocupat molt és la demanda que feu a participar en les futures obres (sic) de la caserna dels mossos, de l’edifici d’ hisenda i encara més preocupant un etc. que ho pot incloure tot. Bé la caserna ja està feta, quin descans, però a mi no em fareu pencar en l’edifici d’hisenda. O potser, tot és un error de redacció.

Pel seguiment de la neteja i manteniment del barri ja hi ha qui ho porta. Em consta que l’Ajuntament es cuida d’això. Ara el que cal es que els ciutadans s’impliquin i sinó mireu quina col·lecció de fotos mes ‘xules’ he pescat dels nostres comportaments. Tot una troballa. Jo companys he vist a l’alcalde, amb els meus ulls i a més el tinc fotografiat, recollint amb les seves mans la merda que nosaltres deixem al carrer. Ajudem-hi tots. No val a dir que és culpa dels altres.

També, investigant, he trobat un carta de novembre de 2006, cronològicament més recent. En ella s’anuncia la constitució de nou de l’Associació, formant part de la junta persones de l’antiga Associació i gent nouvinguda. Una mena de refundació de la fundació. I ens diu que heu treballat i esteu treballant dur. El que no ens diu la carta és en què.

En la carta es pretén informar del temes mes rellevants que porteu entre mans. Res de nous que no s’hagi parlat centenars de vegades.

Citeu la contaminació acústica de la Ronda Nord i la dels trens de mercaderies per la línia de Mollet: aquí torneu a allò del principi sobre de l’asfalt sonoreductor, del qual us en feliciteu. Vole pantalles acústiques, això si que està bé. I la segona queixa, els trens de mercaderies cap paraula. Es veu que devíeu preguntar a Renfe i ja sabeu com les gasten. O es que potser ja no ho vareu intentar. En qualsevol cas ho tenim difícil. El Vallès és el corredor de mercaderies cap el port de Barcelona amb ample espanyol o UIC i de moment no hi ha res que faci pensar que canviarà el traçat.

Sobre l’edifici d’Hisenda aquí es veu que el problema es l’impacte visual i que a algun veí li taparien la vista. Posats a posar pegues a mi em tapa la vista el senyor veí amb el seu tendal.
Neteja barri: la queixa es la manca de recollida. Home, jo hi estic moltes hores al barri i de camions recollint brossa no paren de venir-ne, més aviat al final arriben a fer-se molestos, però es un mal necessari, ho comprenc. Com els senyors de la ‘màquina bufa-fulles’ i el ‘tanc sorollós’ que l’acompanya. Abans dos homes amb escombra feien la mateixa feina, però això ja no és ‘fashion’.

Perquè no tornem a la col·lecció de fotos. El problema no sembla ni de l’Ajuntament, ni de l’empresa de la neteja. El fet de deixar la merda, això si separada per fraccions i objectes de tota mena al carrer es tan habitual que ja sembla que no hi ha res a fer. Ni telèfon de trastos vells, amb recollida gratuïta, ni deixalleria fixa, ni deixalleria mòbil els dimecres a Francesc Macià cantonada Salvador Espriu. Res no serveix. Tot al carrer.

Nous serveis en zones d’equipament. Finalment demaneu més equipament per la zona adjacent als mossos. Pregunto que hi voleu allí. Un altre pou d’aquests que no serveixen per res. Uns gronxadors. Dieu clar.

Sempre que he anat a una reunió d’aquestes dels dijous allò era un guirigall monumental i la veritat no hi he tornat més. Finalment oferiu la plana a Internet per seguir informat i el fòrum a on si intentes participar-hi nomes et contesten dos o tres. No serà que no ens preocupa el més mínim el nostre barri. No en serem culpables tots que això de la convivència cívica es degradi de tal manera.

I des de llavors res mes, cap més noticia.

Dieu alguna cosa. No podem seguir amb aquest neguit, sense representants. Preneu l’iniciativa un altre cop, refundeu l’Associació.

76.000 espècies en perill d’extinció.

Tret dels dels diaris, apartat Societat, allà a on ningú mira o no volen que mirem massa: ‘76.000 espècies són en perill d’extinció segons les Nacions Unides’

16.000 són animals i 60.000 plantes. Centenars desapareixen cada any sense que ni les hàgim descobert la pròpia espècie humana. Teòricament la més preparada i curosa pel fet de posseir consciència.

La taxa de disminució de biodiversitat és la més gran de la història des de la desaparició dels dinosaures.

Això és així des de que hi ha vida al planeta Terra. Nosaltres que, amb la nostra necessitat de recursos, ho espatllem tot, aire, aigua, sòls, només fem amb les nostres accions, que accelerar la velocitat d’extinció. Al final el temps és l’únic que restarà i una esfera inerme o amb vida diferent en el Sistema Solar.

Per què hauríem de protegir res si el primer principi de la naturalesa es matar per sobreviure ?.

Parlem d’espècies invasores de delicats ecosistemes com a perill. És que l’espècie humana no ho envaeix tot ?.

Com donem a tota la humanitat aire, aigua i aliment en quantitat i qualitat suficient, sense fer-ho malbé tot i a sobre embrutar la gàbia. Som 6.420 milions d’humans el 21,8% no té aigua potable.

La biodiversitat es considera bona per disminuir la pobresa i benestar dels humans de zones rurals de països pobres. Aquests depenen més dels recursos dels ecosistemes locals per a la seva supervivència. És per això que volem la biodiversitat, per donar de menjar als ‘pobres’ humans.
Ecosistemes en perill són l’aire, l’aigua, els animals salvatges (terrestres i marítims) i les plantes.

Privatitzem l’aire net amb el repartiment classista del territori, encara que a la llarga ningú s’escapa de la brutícia. Privatitzem les aigües, la de l’aixeta no és consumible a molts llocs. L’embotellada per beure. I la tornem al medi feta una merda, i privatitzem l’alimentació en qualitat i també en quantitat.

Finalment ens plantegem arreglar-ho tot salvant pandes gegants, tigres de bengala, orangutans o tortugues, portant turistes a beure petits reductes protegits per comunitats locals, una mena de parcs temàtics. Però no ens enganyem això només és un miratge.

Diem, preservar els ecosistemes pot ajudar el desenvolupament de més individus de la nostra espècie, en especial aquells que viuen en zones a on encara hi queda alguna cosa més que coloms o rates. Però el final d’aquest desenvolupament és sempre el consum que, no pot ser sostenible, quan ja hem superat els límits.

Confusió ciutadana

Llegeixo consternat al TOT Sant Cugat, número 1073, és a dir el ‘Diari del poble’ de les masses santcugatenques, en un breu a primera plana i després a l’interior, pàgina 7, la inquietant notícia: ‘Retard en les obres de l’estació de Vullpalleres’.

I jo que pensava que ja era feta.

En el que s’anunciava com a Pla de Mobilitat Urbana ja es parlava de l’estació i jo deia en aquests termes:

Estació de Vullpalleres

Un grup de ciutadans sorpresos per la contundència de la màxima autoritat i de la seva declaració varen anar, en comissió de servei, a l’emplaçament de la estació de tren de Vullpalleres, aquest senyor la donava [alcalde] com a feta, però de moment només hi havia el cartell de propaganda, Per cert que posat a demanar la voldríem amb aparcament suficient i gratuït. Ja no parlem de la connexió (intercanviador) amb Renfe perquè la pobra (Renfe) esta malalta i no pot fer res més que mantenir el pols mínim en forma de tren turístic actual amb freqüències de funicular de Núria. Això era cap el més de juny.

Ara ens diuen que la construcció ‘hauria d’haver començat coincidint amb la primavera (suposo del nostre calendari, poca broma doncs aques terme és important), porta un retard de prop de cinc mesos’.

“Si les obres no han començat aquest estiu, això obligarà com a mínim a retardar un any sencer la construcció de l’estació”, autoritat dixit. Per què, és que estem al Karakorum, al Tibet, al Takla Makan o a Sibèria a on a l’hivern entrem tots en una letargia com el óssos. O fem d’óssos tot l’any creient el que ens diuen.

Imagineuvos una infraestructura que, el senyor que mana diu, per on hi passaran 800.000 passatgers l’any i que la paralitzem per que ve l’hivern.

On són aquells senyors de Barcelona que en saben tant i perquè han fixat la seva residencia dormitori aqui ens han d’ajudar a tirar endavant el Pla de Mobilitat Urbana. Qui són que amaguen el seu secret.

Dalai Lama

Ho sabia, en fotríem una com un cove, i a la fi s’ha acabat consumant el disbarat.

De qui ha estat la brillant idea de fer venir a ‘Barcelona fashion city’ al Sr. Dalai Lama al Palau Sant Jordi ?

Darrerament he anat descobrint uns cartells, això sí modestets, no com els de Mecano quan actuava i ni molt menys com els de Sabina i Serrat, en els quals s’anuncia la vinguda al Palau Sant Jordi, a donar una conferència pública sobre: “El Arte de la Felicidad”. Molt a to amb els temps actuals.

Imagineu-vos, el dia de la vetlla de la nostra més preuada Diada, la Diada de les Diadades, la Diada Nacional de Catalunya. Atenció: M’acabo de posar dret davant la pantalla de l’ordinador.

I nosaltres a la vora de la tercera, o quarta. Ja no sé quantes van, Guerra Mundial.

Serà a la mitja nit, els xinesos ofesos per l’afrenta de dedicar els actes previs de una festa de tal magnitud, arrelada dins els nostres cors, la celebrarem amb el Dalai Lama. I encara s’indignaran més veint-nos, a sobre, que la majoria passem de tot, anant-nos en de ‘pont’ a qualsevol lloc, per descansar de l’estrés diari, ara que acabem les vacances.

Les tasques que hem fet després de les vacances han estat: engegar les llums de l’oficina, posar l’ordinador en marxa, posar-se al corrent de com va el món i fer un parell de cafès. Tot això deixa malmès a qualsevol i cal un temps de recuperació pel pont.

Dic que els xinesos en tal situació, tardaran ben poquet en utilitzar el seu armament atòmic per extingir-nos com a poble. Faran servir tot el seu arsenal atòmic contra nosaltres. El primer pepino caurà a mítica muntnya de Montserrat, punt geogràficament fàcilment detectable, i carregat de simbologia ‘pàtria’ i d’integració ‘racial’. A sobre ens fotran mal bé el ‘nou cremallera’.

En el pamflet que he anat veient aquest dies signen: la Fundació Casa del Tibet, un tal Departament de Vicepresidència, Unescocat i Telentrada, aquest darrer, per dir-ho d’una manera no gaire barroera només hi fa els calés del percentatge de venda d’entrades. Ideologia poca.

Pel que fa a la Fundació Casa del Tibet són a Barcelona, tenen local i lloc web. En un prospecte que més endavant he anat trobant a tots els bars on se servia alcohol i es deixava fumar a dojo, aquest panflet si, més petitó, explica que el Sr. Dalai Lama, el XIV per ser més precisos, es diu Tenzin Gyatso, de la qual cosa me n’alegro. Jo em dic Jaume Carrera i la meva mare Antònia Cunillé, per si pot ser d’utilitat.

El que pensa fer aquest bon home, que per altra banda es defineix com a lider espiritual i temporal (més inquietant encara) del poble tibetà. Pregunto des del 1998, en que vaig tenir el privilegi de visitar-los, en queda algun de tibetà ?. D’aquells que vivien en unes condicions miserables?, Això si amb una fe que feia por. En aquella ‘teocràcia’ d’alçada, a on un quants vivien de menjar el terrat a la majoria.

Aquest Senyor també es defineix com a carismàtic ambaixador de la pau.

Si que és cert que l’home tradueix, sensació de pau, i com que la traducció simultània que li posen, per altra banda imprescindible, per a mi mai es del tot intel·ligible suposo per la dificultat del a transcripció de l’idioma, sempre em quedo amb cara de babau i preguntant-me que vol dir zmb tot allò que diu. Tot i que no apunta malament, quan li pregunten naps surt amb peres i així anar marejant la perdiu.

Diu que difon un missatge de pau, compassió, bondadesa i amor universal més enllà de les creences religioses, conviccions polítiques i condicions social. Que ni fotran de pals si va dient tot això i no parla del que es porta ara: del creixement de 11% a Xina, de la contaminació, repressió, explotació, esclavitud, etc.

Tot això que passa al pais que sotmet al teoricament seu i que viu ocupat militarment i el que es pitjor demograficament, fent-los desaparèixer per número. Per cert ara que hi penso si diu tot això també li fotran pals.

Deu ser per això que l’home viu a l’altra costat de l’Himàlaia.

Els Sr. Oceà de la Saviesa, ni sembla que vagi massa amb els temps que corren i pels tibetans essent la figura més important del món budista tampoc sembla que l’encerti massa.

No dubto que la seva presència al nostre país sigui un aconteixement de gran importància pel seu missatge.

Després de descobrir el primer patrocinador, fent una recerca pel Google (que conviu censurat voluntàriament, per l’empresa americana, a la Xina i ja no diem al Tibet. A on el corrent elèctric molts cops no arriba, com a Barcelona Fasshion City).

He descobert que el segon patrocinador, l’anomenat Departament de Vicepresidència, era un organisme de la nostre més alta instància política, la Generalitat de Catalunya, que en aquesta nit hauria d’estar preparant els actes de la Diada en contre dels tradicionals enemics a Madrid i Paris, i no una faramalla d’aquesta mena.

A que no sabeu qui porta aquest Departament. Doncs si l’insubstituible Molt Honorable Josep-Lluis Carod-Rovira (em foto un lio amb això dels guionets a l’escriure el seu nom).

Però bon home, suposo que vostè ens dirà que aquest acte no és un acte polític, que els de la casa del Tibet li ho varen demanar, que no va pensar en data tan assenyalada pel començament de la tercera guerra. Si, si tot està molt bé, però ens ha fotut en un problema.

Cal estar a l’aguait. He repassat les funcions de caràcter general que li pertoquen:

- Promoció exterior de la Generalitat: Com ens justifiquen davant 1/4 de humanitat, els xinesos, i els seus governants. Gent oberta, amb sentit de l’humor pel joc democràtic, torturadors, censuradors, amb un lema comú ‘la pela és la pela’ (no és escrit amb pin-yin).

- Cooperació i desenvolupament. Els podem ensenyar a fer línies elèctriques d’alta i baixa tensió.
- Suport a les comunitats catalanes a l’exterior: Home si tot això ha de servir perquè la comunitat catalana establerta a Lhasa estigui millor, ja paga la pena. Fins al dia de la data no hi ha constància que hi visqui ningú de forma permanent i menys que necissiti ajut de la Generalitat.

- Política lingüística: A qui si que som punyeters: Mil quatre cents milions de xinesos que aprenguin català i a vendre Cavall Fort

- Afers religiosos: Però no som un estat aconfessional. Que hi fa el govern en tot això.

Els d’Unescocat s’apunten a tot el que sigui de bona voluntat.

Finalment els de la Caixa de Catalunya, que com sempre, amb voluntat de servir a la societat regalen globus a qualsevol festa major i puges d’hipoteques a dojo.

Imagineu-vos doncs Xina, cabrejada, ataca Espanya, aquesta pertanyen a la NATO, demana ajut immediat, a Europa no hi ha ningú, Estat Units, que és el que mana, intervé i Russia deixa fer, que ja en té prou amb les seves coses, i ja hi som, la Guerra Mundial per un acte presumptament carregat d’inocència. I es que em la política exterior també s’ha de vigilar.

Netejar sense embrutar

M’inspira la carta de la Senyora Sònia Bas Minguet, publicada, quina sort, al TOT Sant Cugat, o agència oficial de notícies Xinua, Diari del Poble santcugatenc en el número 1073.

Senyora en primer lloc aquest és un acte de solidaritat, doncs normalment quan hom aconsegueix publicar una carta, aconsegueix això i res més. Molt poques vegades té l’oportunitat d’encendre un debat, o que algú repliqui.

A mi sempre m’ha quedat el cos i sobretot l’ànima en la idea que el meu tema no interesava massa ningú i que ja havíem complert l’expedient.

Jo des d’aqui la voldria felicitar per utilitzar part del seu temps per atendre un problema de la ciutadania, és a dir, tots plegats.

Sense més preàmbuls aniré al gra. D’aquesta neteja que vostè planteja sense embrutar a mi hi ha un aspecte que particularment m’interessa.

Jo pertanyo a l’especie homo sapiens (diuen) i dins d’ella al que en diuen l’homo lector. Se que estem en perill d’extinció, però cap ecologista fa res per salvar-nos. Vaja vull dir que m’agrada llegir.

Per poder llegir bé, cal un xic de silenci, tranquil·litat i aquí entra un aspecte que vostè apunta a la seva carta. Si senyor, abans de les vuit del matí un brunzit in crescendo va avançant pel carrer. I si tenim sort, no és un temible tornado, sinó un empleat dels serveis de neteja que darrera d’aquella màscara, ulleres i taps a les orelles amb un aparell bufador trasllada no sempre amb massa èxit els papers i la fullaraca de les voreres a la calçada.

Nosaltres, a casa, l’hem batejat el ‘Bufafulles’. És eixordador i caldria veure si compleix amb els precepte de la magnifica Ordenança contra el Soroll que tenim a la ciutat des de ja fa una pila d’anys.

Una altra cosa es que els limitis permesos siguin massa laxos o que no els faci complir ningú.

Per cert ordenança que comportava la confecció d’un mapa sònic i que ningú n’ha sabut mai més res. De fet perquè punyetes ens serveix un mapa sònic si no es pot estar ni al menjador de casa.

Però Senyora Sònia d’ha deixat la part més bona de l’operació. I és quan arriba el vehicle de la ?Panzer division? recollint tot allò que el bufafulles a empès. Llavor si que el soroll és insuportable. El terra de casa vibra i els meus ocells s’amaguen.

Tinc a casa un document inèdit i és la part de darrera del llibre ‘La Gran Muralla. China contra el mundo (1000 a.C. – 2.000 d.C.)” de Julia Lovell. Una tesi excepcional sobre l’utilització de la Gran Muralla com a mite a conveniència del poder en cada moment de l’història, fins i tot avui. És d’aquells llibres per obrir debat i disfrutar del fet de se un xic savis.

Doncs bé en aquesta part de darrera, un dia amb finestres obertes d’aquest estiu, quan diuen que a Sant Cugat no hi ha ningú vaig anar anotant els sorolls que destorbaven la pau de la meva lectura.

Ni passo una llista:

Sirenes d’ambulàncies i diversos cossos de policia, moltes vegades de dubtosa utilització, doncs si no hi ha ningú pel carrer quin sentit té.
Avions comercials que utilitzen la ruta sobre Sant Cugat per fer l’aproximació a l’esquifit aeroport del Prat. Segons temporades.
Avionetes, Aeroport Sabadell.
Helicòpters, suposo emergències a l’Hospital General de Catalunya.
Gossos bordant, a voluntat de cadascú.
Cotxes al ralentir al carrer temps i temps.
Cotxes vells amb tub d’escapament en no massa bones condicions.
Botzines, en funció del grau de civilització del motoritzat de torn.
Autos a tota velocitat i la música a tot volum
Autos dièsel immensament més sorollosos
Camions, grans, mitjans i petits amb motors engegats fent càrrega i descàrrega.
Autocars
Motos petita cilindrada: repartidors de pizza, el que no saben a on van
Motos gran cilindrada
Talla gespa als terrenys particulars dels veïns. Mini jardins: retorn a la natura.
Talla gespa als jardins comunitaris. Normalment un dia a la setmana, però hi ha intervencions aleatòries.
Talla gespa a les voreres del carrer. Actuen com el Bufafulles i el “Panzer”.
Rentadores, rentaplats i assecadores posades en marxa més tard de les 22:00 hores
Obres diverses al carrer.
Recollida de brossa, diverses matèries
Trens Generalitat, Renfe rodalies i Renfe mercaderies.
Autobús urbà, un servei públic, cada 1/2 hora am bon estrèpit doncs no són models massa punters.
Sorolls associats a la Festa Major, aquí hi cap tot.
Crits al jardí, piscines, nens adults. Penalització per haver triat casa amb piscina i jardí.

Senyora Sònia sap com circulem a casa. La meva dona veu el televisor amb cascos i jo porto els mateixos anti sorolls a les orelles que el Bufafulles, grotesc i trist no?

Voluntaris per la llengua

(Complint amb una petició)

Avui fa 143 dies vaig prendre la decisió i a la vegada donar-me d’alta, al programa ‘Voluntaris per la llengua’.

Senzill: accés per la xarxa, ‘mega lloc web’, donada d’alta i preferències, formulari de confirmació i a viure. Ja t’avisarem.

Per circumstàncies que no venen al cas, disposo de temps i aquesta em va semblar una forma bona d’utilitzar-lo.

No és que la pàtria em tiri molt, doncs no em sento massa arrelat enlloc. Després de viatjar durant força anys he pogut comprovar que la humanitat és força semblant arreu. M’agraden les coses que integren, però tambè la riquesa. De totes formes m’agraden les causes perdudes i aquesta del català n’és una.

A més penso que si la societat m’està ajudant a mi alguna cosa puc fer jo per la societat, a part d’altres que ja fa temps a les que hi dedico el hores i esforç econòmic.

Tot això ve a comte del per què del voluntariat.

Seguim amb el tema. Per aquí a Sant Cugat la iniciativa es va presentar als fòrums de costum com una excel·lent idea. Tothom veient-hi virtuts.

La cosa té el seu punt interessant. Durant unes hores al dia em trobo amb una persona tot just arribada a Catalunya, o no i que vol practicar el català parlat. Jo li ofereixo la meva conversa i una hora del meu temps, ella a canvi rep una pallissa monumental sobre les virtuts de la llengua que es parla a Catalunya, País Valencià Balears, Andorra, Catalunya Nord, Franja de Ponent, l’Alguer i algun poble’t de Múrcia (el Carxe) si no recordo malament. Això si amb caràcter minoritari real a quasi tot arreu.

I aquí ve la màgia del de la cosa. Imagineu-vos que em toca un ciutadà xinès, de la província de Zhejiang, per triar-ne una a l’atzar. Primer m’explica que ell és de la capital de la província Hangzhou, una ciutat no massa gran.

Quan li pregunto com és Hangzhou, si és com Olot o una cosa semblant, ell em diu amb to sorneta que són 7.500.000 habitants. Que és una ciutat que té un munt d’indústries i que fabriquen de tot, especialment cable de coure.

A mi em cauen a terra tots els ’sants d’Olot’ que tenia penjats a l’estanteria.

Imagineu-vos tot Catalunya en una sola ciutat i després em diu que al seu país son 1.400.000.000 d’habitants, parlant el mandarí, amb les seves diverses variants.

Quin honor per a mi que aquesta persona vulgui conèixer una llengua que de poc li servirà. A penes trobarà premsa en català, al cinema res, molt poc teatre, pels carrers moltes vegades s’entendrà millor amb altres idiomes: espanyol, fins i tot quítxua que amb català. Que li dic jo a aquesta bona persona.

Ara ja fa uns dies, vista la urgència del problema, he ampliat la meva oferta d’horari al màxim al matí, ja només em queda oferir-me per quan surto de l’hipermercat el dissabte o després de la missa de diumenge i de la compra de les llaminadures reglamentària al Sàbat/dels dolços.

El problema és urgent. Per cert a mi ningú m’ha dit ni ase ni bestia.

(He pogut contrastar la documentació d’aquesta persona).

Acabo d’arribar d’un llarg viatge per la Xina. Fins ara, ho he de confessar, el coneixement que tenia dels xinesos és limitava al ‘del ’sufriditos’ de primavera’ dels restaurants i darrerament les mercaderies ’exòtiques’ i de poca qualitat que la proliferació d’establiment del tipus ‘tot a 100′, que ja no són tot 100, havien ajudat a estendre. Sabia que parlaven una llengua inextricable amb una grafia bonica i decorativa, però res més i normalment a les pel.licules sempre rebien les garrotades definitives i eren molt dolents.

 

Ah, i darrerament per les nostres iaies i no tant iaies que representaven una amenaça per la indústria local ‘d’alt valor afegit’, calçat, teixit.

 

Havíem d’estar preparats, ja ho deia el Padre Martinez del Monasterio de Leyre a Navarra, quan jo era petit, ‘el peligro vendrà por China’. Aquell home, menut i llest, ja havia superat el comunismo-judeo-masonico-del franquisme tan de moda llavors i s’endinsava en terrenys dels pensament més enllà que la condició normal d’un mortal era capaç de veure. El Padre Martinez va ser una ment preclara, però clar, aïllada a Leyre, bressol de Navarritats autèntiques i portador d’essències pàtries no el podien fer cas en un problema tan mínim com el dels xinesos i tan llunyà, havent de resoldre aquí mateix el problemes de les ‘cartilles de racionament’. Qui cony sabia a on era Xina. Jo crec que només el Padre.

 

Doncs bé, un que és un inel.lectual dels d’abans, a les tardes, i que segueix un programa de visites planetàries d’acord amb un ordre establert, per no perdre’s res interessant i que s’hi morirà en l’intent, intenta informar-se abans de sortir de viatge al nou destí escollit cada any, va procurar assabentar-se un xic més del paper dels xinesos en aquest món. El que en diríem una perspectiva històrica.

 

Primera sorpresa, els paios tenien una història de 2000 anys a la nostra era i potser uns altres 2000 a l’anterior. A primera sorpresa, primera reflexió seriosa. Aquesta gent, a part de menjar arròs, no podien haver estat visquen del ‘tot a cent’ durant tants milers d’anys. Alguna cosa havien d’haver fet per entretenir el personal. I oh gran descobriment: a part de portar-se a matar amb els seus veïns fronterers del Nord, cosa que ja distreia força als que hi deixaven la pell, els camperols putejats, varen establir un poder intocable i una serie de grups que administraven aquest poder per que ningú podes canviar res i així viure de la cosa fins la nit dels temps o millor dit fins la nova reencarnació.

 

Resulta però que durant aquest segles no només es varen dedicar a putejar als pobres camperols incultes, fent-los anar a la guerra i establint tota mena de delmes i construint tota mena de paranoiques defenses. També varen establir la noble institució del ‘eunucs’, que devia fer un mal de collons, mai tan ben dit. Pels pares que no tenien un punyeter iuan dels de llavors, posar el fill a eunuc era un ‘orgull’ i un motiu de salvació doncs donava quartets i privilegis. ‘Jo tinc un fill eunuc’, cantava el pare al matí al sortir al carrer. Pel que fa al tema de les concubines, n’acumulaven tantes que n’hi havia per avorrir-se fornicant la resta de la vida, triant les noies més maques del poble cada any. Perquè allò que se’n diu amor, devia ser difícil de portar-ho al peu de la lletra.

 

També hi havia altres formes de tirar endavant a part del troç de terra i del porc. Dedicar-se a la creació literària en podia ser una, sempre que el tema dels escrits fos convenient al poder La música ja sembla més lliure, però evidentment un no es podia despatxar amb uns ‘tarantos’ doncs no hagués estat procedent, i a més et tallaven el cap per a qualsevol motiu, si es sospitava alguna insurrecció. I ja sabeu un cop tallat el cap difícil reconduir el repertori cap a altres creacions més d’acord amb els canons de la cort imperial.

 

Una altre de les institucions dignes de figurar al ‘Guinees’ era la de funcionari del govern. Durant mils d’anys es va promocionar una casta de funcionaris que havia de passar uns exàmens d’oposicions extremadament difícils que constaven entre d’altres coses el coneixement correcte de la cal·ligrafia i evidentment l’idioma. Eren el acòlits del poder que ho deixaven tot escrit, com una mena de notaris.

 

En aquest casos es pares també volien que els fills s’hi dediquessin, però aquí el dispendi no era tant dolorós com en el cas dels eunucs. En  aquest cas no tallaven res com no fos el ticket per fer les proves d’accés.

 

Quan vaig veure el seguit de dinasties, reis dins cada dinastia, personatges rellevants, funcionaris i dames cagamandurries que pul·lulaven en torn al poder, em vaig acollonir, jo que Xina la veia la fabrica de jerseis i calçat de baixa qualitat del món.

 

Per continuar amb el meu recorregut per l’abastament de coneixements sobre el país, desprès de la perspectiva històrica vaig passar a un vessant més modern, aprofitant un munt de festivals i activitat que es feien aquí a Barcelona.

 

Altra volta aclaparat: cinema continental, taiwanès de Hong Kong.

 

Com que em va entrar la curiositat, d’una forma compulsiva em vaig visitar tots els ‘efncas-conrtinglesos-mediamarks’ i dames botigues serioses que vaig trobar, buscant com un poseit pel.licules xineses. Quina sorpresa hi havia cine del més arcaic, fet en condicions precàries, cinema fet dins les limitacions del sistema, i el cinema més fresc de Hong Kong sense tantes limitacions.

 

Altre cop aclaparador i canvi de terç.

 

En un país de migrades ments, com aquest, que les estanteries de les llibreries estan plenes d’animalades com ’No som ni serem’, però que en les seccions d’historia i literatura has d’anar amb lupa per localitzar alguna cosa que no es confongui amb japonès, coreà o fins i tot català antic. Trobar llibres d’historia un xic bons o literatura clàssica, xinesa resulta poc més que impossible. Insistiré sobre el tema, doncs els xinesos ja havien llegit molt abans que jo moltes coses que ara descobreixo.

 

Tornaria a dir que és aclaparadora la varietat de matisos de la literatura. Per una part la clàssica amb tot els temes de les èpoques que ha hagut de patir i l’actual deguda als avatars de la nova Xina i el que això representa, finalment l’exili. Un senyor com Gao Xinjian amb la ‘Muntanya de l’ànima’ és difícil de trobar, però que algú la conegui i no la confongui amb un japonès, ja és un miracle.

 

Em vaig interessar per més aspectes: les minories, que si son realment minories, doncs aquí qui mana son el Han. Pel modus de vida al camp, per les ganes que tenen d’anar-se’n a ciutat.

 

Pel refutut ‘déu del consum’ que després de deixar la religió del país amb menys clients que l’esglèsia catòlica a casa nostra, i per la condició oficial d’ateus, s’han llençat directament al verro d’or de la compra compulsiva. El ‘peluco’ ja el tenen, la musica portàtil també, el mòbil de darrera generació, la càmera fotogràfica i el vídeo, estan entrant en altres objectes del més imprescindible per occident. ordinador personal, etc.

 

I ara van pel pis i el cotxe. Amb hipotèca espanyola. Qué ens hauran fet els pobres. En un temps la segona residencia, el vaixell i el nàutic de torn.

 

Em vaig lliurar a la maranya de xifres del país i l’economia i en vaig sortir molt confús. Jo no havia vist mai res igual. Només pel que fa a la població anaven pels 1.300.000.000 d’habitants i això que hi ha encara una mena d’extermini organitzat contre les persones del sexe femení i degut a la ‘política del fill únic’ una mengua del creixement natural de la població, que ara comencen a veure que no és convenient, per l’envelliment.

 

Quan vaig intentar treure alguna noticia d’alguna lloc, era estrany, sempre topava amb el mateix diari i la mateixa agència de notécies i la mateixa TV i radio emetent 24 hores del dia les mateixes meravelles. Quan volia fer ús d’internet hi havia paraules tan subtils com ‘xupa xups’ que si es trobaven pero termes com democràcia, no. Ah si, en un diari, vaig pescar que hi ha un centenar d’empreses dedicades a l’automoció i d’aquestes xineses o amb conveni n’hi ha unes 5 o 6 amb possibilitats d’omplir el món d’autos. També la necessitant d’importar ingents quantitats de matèries primeres, per fer rodar l’economia. Un 11% de creixement anual, ingents quantitats de reserves.

 

Delphi o altres industries es deslocalitzen, ja ho varen fer al seu temps, quan venir a Espanya era com anar a Xina, però sabeu quan guanya un bon treballador a Xina: 5000 iuans (500 €) al mes, evidentment no tots els sous són així de generosos.

 

Els xinesos en aquest moment o copien burdament, des d’una maleta de pares desconeguts a una Samsonite. O copien bé per vendre en nom d’altre empreses que els encarreguen la producció. O fabriquen les coses ben fetes per a multinacional que encarreguen la producció perquè els surt millor de preu. Ara bé no està llunyà el dia en que Xina faci els seus propis productes de qualitat: Lenovo, Baier i faci la competència a les marques occidentals. Quan no les comenci a comprar. L’exempre sortia a la premsa aquesta setmana, Lenovo està estudiant la possibilitat de comprar Hewlet Packard (holandesa), per fabricar a Xina amb aquest nom i evidentment suprimir una marca de la competència.

 

Em cridava l’atenció que entre la publicitat destinada a la població jove els models de les grans fotografies tots eren europeus, no sé si una mena d’aculturació, vergonya de sentir-se oriental o qué. En aquest terreny estan colonitzats. Però, un exemple, la música actual comença a sortir amb un floreixemnt fort.

 

Recordo una tarde, de viatge, arribant per una autopista impecable, a una ciutat d’aquelles que apareixen al mapa pero que mai t’hi has fixat, doncs no et consten per cap fet rellevant. És allà, al mapa, com hi podria ser Matadepera i és tant a prop d’una de les ciutats més importants de la Xina actual que ni remotament caus en la seva petita existencia.

 

Preguntada la guia sobre el tamany de la ciutat, em va dir que era capital de província i vaig pensar en Sòria. Preguntada sobre la població, 7.500.000 habitants., tot Catalunya i part de l’estranger. Fabriquen de tot. A Xina les dades són aclaparadores i com diria el meu amic ‘Juanma’, ‘en China de verdad, no hay nada’.

 

Jaume Carrera

 

 

 

 

Sant Cugat del Vallès ›

Localitzeu el tòt de Sant Cugat

el tòt de Sant Cugat del Vallès: A la falsa creu de Coll Favà alguns dies hi trobareu un càntir amb el broc gros, el tòt, mig trencat. Alguna cosa no va bé a Sant Cugat.

tòt

tot adv, Enterament, del tot. Érem tot orelles, tot ulls./ [davant d'un nom de ciutat, de nació, etc., no precedit d'article] Enter. Ha corregut tot Barcelona. Tot Girona ho sap. Coneix tot Catalunya// Anteposat a un gerundi, emfatitza la idea de simultaneïtat o la d’oposició. Tot fent d’home bo, és molt capaç de cometre aquesta malifeta. / Enterament. Parlaven tot baix. Ara té tot just dos anys. Tot justament avui? / tot d’una loc. adv. De sobte, tot seguit; de seguida // pron. Les coses o els fets en conjunt. Tot li reïx. Tot m’agrada. Dóna-m’ho tot. Els ho ha contat tot. Li ho han contat tot.

tòt m. Broc gros d’un càntir.