el tòt de Sant Cugat del Vallès

Hi havia una vegada un ciutadà de la gran Barcelona que va pensar que era bo traslladar-se a viure a un ‘poble’ de l’entorn, a la cara nord de la Serra de Collserola. Clima més contrastat, sense tanta humitat del mar, sobretot a les nits d’estiu. En general aire més ventilat per la circulació de les masses d’aire i potser l’aigua fins i tot més bona. Primera ingenuïtat. L’aigua del sistema Ter – Llobregat no es pot beure i fins i tot quan t’estàs dutxant, si tens una ferida, cou.

Quan el ciutadà va arribar, el cens, donava un nombre d’aproximadament 36.000 habitants. Nombre força sostenible si tenim en compte la superfície del territori i l’especificitat de que molta part d’ell és ple de bosc.

La felicitat va durar quatre anys. Al ciutadà el varen començar a envoltar de ‘blocs’ de cases d’altres ciutadans que havien tingut la mateixa idea. Primer varen ser els sorolls de les obres.

Més tard el brogit propi dels ciutadans en el viure quotidià. Automòbils, motocicletes, de baixa cilindrada i amb sistemes d’escapament de gasos de dubtosa legalitat, autobusos, camions de neteja. I trànsit i més trànsit. Anant a treballar, portant els nens a escola, anant a comprar sal. Grandiosos automòbils veren envair els carrers.

Capítol a part mereix el de les màquines ‘turmentadores’ posades en marxa per l’empresa concessionària de la neteja. A les vuit del matí una màquina que literalment ‘bufa’ les fulles dels arbres o papers cap una altre màquina infernal que fa molt soroll però no engoleix res.

Evidentment sortir al carrer ja no va ser el mateix. Amb el temps vaig prescindir de l’automòbil a les hores puntes, doncs ens trobàvem tots en els mateixos llocs i a les mateixes hores i la circulació es feia difícil.

L’aire va començar a deixar de ser net. Muntanyes de tot terrenys ’sostenibles’ omplien els carrers de ciutadans ‘delicats’ curosos de protegir-se de qualsevol ensurt.

El transport públic dins la ciutat, responsabilitat exclusiva del bus, tenia unes freqüències i uns recorreguts que feien en molts cops inviable l’utilització.

En onze anys no s’ha fet cap estació de tren nova, llevat d’habilitar la de Renfe, que portava anys oblidada. Parlar de Renfe és senzill donat el pintoresc del seu servei, però parlar del FGC ja són figues d’un altre paner.

En molt temps empresa de bandera de la gestió del govern a Catalunya ha anat deixant de banda qualsevol mesura que tingui una certa visió de futur.

Sempre hi ha l’opció de pagar per utilitzar els Túnels de Vallvidrera, col.lapsats a determinades hores, això sí de pagament.

L’amuntegament de nous ciutadans va comportar que determinades actituds puntuals sobre neteja, civisme, en general es facin cada cop més evidents. Podríem fer un àlbum de les mostres de comportaments difícilment qualificables per part de tots.

Molts pocs ciutadans utilitzen el centre de recollida de deixalles, tot i que la seva fidelitat està premiada amb descomptes en el rebut de l’aigua. Per cert mesura dubtosament justificable des del punt de vista que: no és més net el que més neteja sinó el que menys embruta.

I després varen venir ells, els de les grues, varen omplir ‘Can Mates’ i ‘Vullpalleres’ d’aquests arbres de ferralla i sota la pretesa ‘contenció’ del creixement i la creació de pisos de component ’social’, varen deixar trinxat el territori.

Els joves, que varen venir amb mi ja són fora de la població. Viuen en ciutats properes a on el preu d’un lloguer compartit, en un pis d’uns 30 anys els arriba a ser assequible. Amb 800 € al mes de salari, els pares, els veiem sovint a la nevera de casa.

Mentrestant tenim un macro Ajuntament que marca el nou ’skyline’ de la Rambla del Celler amb un edifici espectacular i fa una despesa impressionant en operacions de pantalla.

La política que es promou per crear riquesa, és la de ‘agafem-ho tot’. Quan no pot ser ‘Diversia’, perquè els incultes ciutadans pressionen, es fa un ‘Creapolis’, molt mono, amb no sabem ben bé quina excusa. Hem de protegir el teixit del comerç local, però el que ens agrada de veritat és tenir un nou Ikea ben aprop i aconseguir que tots els menjadors i dormitoris de Sant Cugat siguin iguals.

I si no es ‘demana’ l’arribada de nous Instituts europeus de no sabem ben bé que, sota la pretesa excusa de ‘l’excel.lència empresarial’ de la ciutat i que suposen, en teoria, nous llocs de treball d’alta qualitat. Com si no en tinguessim ja ben bé prou de foteses d’aquesta mena. (Al respecte no us perdeu la ‘web’ patrocinada per Santcugatribuna i l’Ajuntament).

Les infraestructures són les mateixes, la base la B-30/AP-7 (en aquest tram gratuïta). De la B-40 ni parlar-ne, el ‘déu’ dels ecologistes no ho permet. Cada cop hi ha més vehicles per la xarxa de Sant Cugat.

A 2007 el cens d’habitants és a la ratlla de 75.000 habitants i des de l’autoritat se’ns ven que l’arribada a 90.000, serà per a ells i per a nosaltres un gran ‘descans’ doncs corríem el perill d’arribar a més de 100.000 habitants. No em quadra aquesta desfermada voracitat urbanitzadora amb la contenció ‘voluntària’ del creixement.

Siguem seriosos, això és i ha estat un negoci meravellós des de sempre. Comprar o expropiar sol a baix cost i urbanitzar a tall de ‘requalificació’ tot el que es poses per davant. L’oportunitat es presenta a prop de Barcelona i ara aquí no queden ni les fonts de ‘natural’.

La utopia del lloc tranquil no existeix. Sempre ens quedarà el recurs d’anar en bicicleta a conèixer la ciutat ‘continguda en 90.000 habitants’.