Pla de Mobilitat Urbana de Sant Cugat

el tòt de Sant Cugat del Vallès

Conte per a ciutadans arran de la presentació dels eixos principals del futur Pla de Mobilitat Urbana de Sant Cugat.

Mobilitat segura i sostenible

Hi havia una vegada una ciutat ’sostenible i solidària’, que ja no podia fer cabre mes cotxes dels senyors que en tenien els garatges plens i dels posats al carrer. Els senyors que manaven, sempre disposats a servir als ciutadans, varen pensar en fer una ‘Pla de Mobilitat Urbana’ (sic). Per això el primer que varen pensar va ser que la ‘mobilitat’ havia de ser ’segura’. Ningú no sabia ben bé que volia dir això de ‘mobilitat segura’ i com solucionava el problema, però tothom s’ho va creure. Alguns, mal pensats deien que potser tindria relació amb allò que recomanen en practicar el sexe amb desconeguts.

També van pensar que havia de ser ’sostenible’, un adjectiu que tothom el feia servir fins i tot per anomenar les coses més ridícules. Ràpidament varem recórrer al diccionari, amb molt aire de misteri, i un neguit profund. En una vella edició varem trobar: Sostenible adj. Que es pot sostenir. Segurament el diccionari l’havien fet persones que no estaven versades en la nova dialèctica eco trituradora. El terme de tant fer-lo servir va anar perdent significat. Ara apliquem la ’sostenibilitat’ (paraula que no coneix ni el corrector de la meva màquina d’escriure) a un model de transport que no s’aguanta per enlloc.

Increment de la xarxa viària

Els senyors que manaven, a els quals sempre dipositem la nostra confiança, com sempre amb la vareta màgica del coneixement, tenien a tota la ciutat embadalida, deien que l’increment de la xarxa viària implica la millora de la mobilitat. Com més carrers millor es mou un, veritat irrefutable, paraula de fe. I els vianants cada dia veien més cotxes, no tenint tant clar allò i pensant que a llarg termini tot es torna a omplir de cotxes i torna a empitjorar.

Transport públic

Els senyors que pensaven per nosaltres, deien que una manera de solucionar aquell atzucac era recorrent al transport públic. Els pobres de nosaltres, els que van a peu, se’n feien creus que aquesta fos la solució quan veien el disseny del traçat de les línies d’autobús. En aquells temps es tardava més a anar de Coll Favà a l’estació del centre amb autobús que a peu. Com a recorregut turístic pels jubilats, l’autobús, era engrescador, però la seva eficiència nul·la.

Zones verdes d’aparcament

Alló que a tothom va sorprendre va ser el misteriós: ‘oxímoron’ (en llengua castellana) que els senyors que manaven van crear amb definicions com ‘zones verdes d’aparcament’. Altra cop espant general, reunió i no perdre la calma. Primer calia anar a buscar el diccionari de la ‘Lengua Española’. Varem establir un grup d’investigació format per una amplia majoria d’experts en etimologia grega i amics de la Penya del Sidral. Havíem trobat una perla del llenguatge i no la podíem deixar escapar.
Mireu el que diu el diccionari varem dir:
oxímoron. (Del gr. Ὀξύμωρον). 1. m. Ret. Combinación en una misma estructura sintáctica de dos palabras o expresiones de significado opuesto, que originan un nuevo sentido; p. ej., un silencio atronador.
Real Academia Española © Todos los derechos reservados
Reunits, altre cop, els membres experts en grec i qüestions lingüístiques, i després de llargues hores de deliberació varem optar per, en un futur, si hi ha oportunitat de diàleg amb als senyors que manen, demanar que ens expliquin què són les ‘zones verdes d’aparcament’. Era com allò que havíem sentit a dir en el conte de ‘la banca ètica’ o en el de ‘l’exercit per missions de pau’. Ningú no ho entenia.

Varem anar a consultar d’amagat, això si. No vol que tothom sàpiga on és, al màxim representant de la fauna que ens envolta. Per cert un ‘nouvingut’ com en diuen ara. El temible i respectat ‘Aedes albopictus’, per tots nosaltres ‘mosquit tigre’, per allò de la seva capacitat intel·lectual, que té atemorida tota la població i que no ha passat pels cursos de ‘Voluntariat lingüístic’ que el faran capaç d’entendre millor en llengua indígena la problemàtica que també a ell se li planteja. Tampoc en sabia res. Ell, deia que seguirà el seu Pla Intensiu de Picades (PIP) i que no pensava preocupar d’aquestes coses tan sofisticades. Ara ja es pot explicar la reunió va tenir lloc sota el Pi d’en Xandri a la nit.

Mentrestant algú que sempre està disposat a aixafar la festa va demanar que es protegeixi l’aparcament del CAP Valldoreix contra l’intrusisme dels que van a Barcelona a treballar i hi deixen el cotxe tota la jornada de treball. Cosa que fa del tot inviable, a partir de determinades hores del matí, l’aparcament de les persones amb mobilitat reduïda que van a visitar-se perquè està ple dels cotxes de persones poc cíviques.

Estació de Vullpalleres

Un grup de ciutadans sorpresos per la contundència de la màxima autoritat i de la seva declaració varen anar, en comissió de servei, a l’emplaçament de la estació de tren de Vullpalleres, aquest senyor la donava com a feta, però de moment només hi havia el cartell de propaganda, Per cert que posat a demanar la voldríem amb aparcament suficient i gratuït. Ja no parlem de la connexió (intercanviador) amb Renfe perquè la pobra (Renfe) esta malalta i no pot fer res mes que mantenir el pols mínim en forma de tren turístic actual amb freqüències de funicular de Núria.

Sobre els set pilars o grans elements en la mobilitat: els vianants, la bicicleta, el transport públic, els vehicles privats, les zones de càrrega i descàrrega, l’aparcament i la seguretat viària

Aquella proposta de pla parlava dels grans element en la mobilitat, els dividia en set.
Els vianants: és a dir aquells que van a peu, són els més soferts. Respiren gasos perillosos, poden ser aixafats pels altres vehicles. Pobres ells no contaminen, només amb l’alè i la suor, fan salut de cames i de cor. Surten baratets i la seva eficiència energètica és alta. De totes maneres no els emprenyeu massa als que van a peu, no tot és consciència, en part és necessitat, però quan poden cometen pecat i van en cotxe, ho hem vist i ho podem demostrar en el nostre estudi.

La bicicleta: d’aquests que utilitzen l’artilugi n’hi ha de tota mena, els més emocionants son els que la utilitzen com si fessin una carrera contra ells mateixos dins la població emulant belles gestes del ciclisme. Aquests com els vianants, exposats a gasos perillosos, poden se aixafats per ells mateixos, pels altres vehicles i a part d’aprendre que els arbres no son per lligar-hi bicicletes amb unes sessions de Pilates podrien recuperar-se per la causa de la mobilitat. De vegades els de les bicicletes també ens traeixen i es passen al cotxe. En tenim prova fefaent i es recull en el nostre estudi.

El transport públic: Varem entendre sota aquest epígraf els busos, taxis i poca cosa mes. Aquí si que podem fer molt. Un disseny racional de línies estudiant el moviments predominants del flux de persones. Deixant de banda la funció més turística i social que els autobusos actualment fan passejant els jubilats per tot el poble abans d’arribar enlloc i de mantenir-los fresquets a l’estiu amb aire condicionat. Podríem fer línies que anessin amb poc temps a llocs concrets, sense dubitacions. Millor gratuïts que integració tarifaria.
Als taxis varem pensar que havíem de fer-los visibles, acostumen a ser negres i grocs, però ara estan amagats. De vegades és una molt bona opció i en qualsevol cas sempre és un vehicle a disposició del públic, pagant més que en autobús.
I per solidaritat, d’una vegada per totes, fem el favor als nostres amics del Centre de resoldre d’un cop el tema de la parada de busos a l’estació. No és pot viure amb els autobusos, soroll i fums a sota les finestres.

Fins aquí varem pensar el col·lectiu dels desvalguts econòmicament, conscienciats ecològicament o simplement perquè volen, els que utilitzen mitjans menys agressius amb l’entorn.

Capítol a part mereixen els vehicles privats: el problema dels vehicles privats es en part de consciència, en determinades ocasions no fa cap falta utilitzar un vehicle de centenar de cavalls per transportar una ‘mama’ i un ‘nen’ ben lligadet a l’escola sota el pretext de la seguretat.
El que si es cert és que un fort nivell adquisitiu permet comprar autos més potents i tal vegada potser mes innecessaris. De vegades ni haurà prou en dimensionar les necessitats reals de mobilitat. Podríem pensar en el moment de la compra, en cotxes mes eficients. Peró aquí ja entrem dins el difícil mon de la preferències de cadascú i de com pensem que els altres ens han de veure. O com nosaltres ens sentim. Cotxes mes petits, utilització menor i compartida.

Les zones de càrrega i descàrrega: això ens varem dir te mes aviat una connotació d’ordre. Peró cal desterrar comportaments incivics a l’hora d’aturar vehicles a qualsevol lloc encara que sigui sota pretext de que estan treballant.

L’aparcament: Aquest si és problema difícil de resoldre, les calçades son limitades i l’index de motorització creix. A casa érem tres, un ha hagut de marxar a Rubí, doncs aquí tot i el Pla de Mobilitat, la sostensibilitat, el bolquers reciclables i els precs a Sant Medir, els lloguers son intractables. A mi em fa molta pena aquesta persona doncs ella no sap que a més Rubí no té Pla de Mobilitat, penso a les nits com s’ho duen fer.
Bé doncs en els bons temps teníem 3 automòbils per a us individual, un al garatge i dos al carrer, si senyor ocupant espai públic. Érem tot un model del que no ha de ser. Tot i que un dels membres de la família amb el temps va convèncer una persona que anava a l’estació a la mateixa hora i varen decidir compartir l’automòbil. Això si teníem dos bicicletes per fer el papallona els dies de festa i quedar be en les festes de la bicicleta. Algunes vegades ens hi havíem presentat en pilotes, per allò de l’efecte mimètic d’altres festes mes agosarades, Peró ens van fotre fora per escandalitzar al personal. N’estem molt empenedits.
El nostre grup d’estudis ens varem adonar que una solució encoratjadora era retallar més les zones d’aparcament al costat dels cinemes i deixar aparcar només als vehicles de l’Ajuntament, El pla comença per un mateix, utilitzant les prerrogatives que el poder atorguen.
Sobre la seguretat viària: varem pensar que aquesta requereix un xic de l’esforç per part de tots. Viure és risc, mai hi ha seguretat completa sinó quin avorriment. Moure’s pel carrer vol pensar també en els altres, és un problema de civisme, educació a l’escola, a casa i de campanyes de conscienciació.

Pressupost

I a tot això, aquells senyors, van pensar en gastar-hi 240.000 euros per la redacció del pla. Eren molts cèntims, però tots pensàvem que havia de ser molt difícil tirar endavant una mena de cosa com aquesta.

En el moment actual que passa Sant Cugat, quan la ciutat ja ha tancat el seu creixement

Altre cop ens feien sentir el conte del tancament del creixement, jo vaig arribar al poble amb 36.000 habitants, al 1996, avui rondem els 75.000 i hem d’arribar ‘imperiosament’ a la bonica xifra de 90.000 habitants i sobre tot hem de dir que hem ´’salvat’ Sant Cugat de morir de fàstic perquè no hem assolit els 100.000 o 200.000 habitants que plans antics dels vells déus de l’especulació més primària preveien.

Davant la manifestació: ‘La construcció dels dos nous barris de Can Mates i Vulpalleres ha suposat una millora de la xarxa interna de Sant Cugat, com per exemple la construcció de la Via Augusta, l’Avinguda de la Clota o l’Avinguda Europa, o la construcció d’una nova estació dels FGC a Vulpalleres’.

Fent les nostres petites investigacions varem poder constatar que la construcció de dos nous barris, Can Mates i Vullpalleres, basicament han suposat un negoci fabulós per les empreses promotores, constructores i persones que hi han posat el capital.

Per anar a aquest dos nous barris calia fer vials, doncs no hi ha res més, ni bus, ni tren, ni góndola, I un secret: els hi prometo que jo que m’hi passejo sovint no he vist cap estació a Vullpalleres. Un dia vaig poder retratar un cartell molt mono, dels que després es reciclen per fer aquelles bosses tan ’sostenibles’, que deia aquí ‘ Nova estació de Vullpalleres’. Ni taquilles, ni vies, ni andanes, ni diaris d’usar i tirar ‘insostenibles’, allí no hi havia res.

Vaig pensar que m’havia equivocat i en una consulta a la web dels que manen secció mapa del territori, que funciona quan vol i mai dona l’informació que un desitja, no hi ha ni un trist disseny de com serà l’estació i quin complements inclourà (fitness, spa, biblioteca pública, ara que ja no llegeix ni déu)., supermercat, Quina mena de nova ‘centralitat’ exercirà. Qüestions totes elles altament preocupants per la massa de nous veïns que venen al barri amb la promesa de tenir aquella desitjada estació del FGC, donat que ara han d’utilitzar l’eufemisme ‘vehicle privat’ per anar a comprar el pa.

El nostre grup d’experts es va preguntar si pensarà aquest Pla de Mobilitat en les conseqüències de portar aquesta mena de cosa amb connotacions mítiques anomenada ‘Crea polis’ a la zona entre l’Institut Borja i l’Arborètum. Els d’aquí no vindran en bicicletes, patinets, ni tàndems. La majoria en cotxe, són educats en la cultura de la presa i l’excel·lència empresarial i això vol dir cotxe de molts cavalls.

Aquest pla pensa també en que el creixement està afortunadament aturat quan arribi IET o l’IKEA.

Fins aquí hem parlat de la mobilitat interior de la població.

Ara parlem de la mobilitat de la xarxa viària externa del municipi, sobretot l’autopista AP-7

El conjunt AP-7 / B-30 el que anomenem via de mobilitat exterior, també hauria d’incloure l’autopista dels Túnels de Vallvidrera cap a Terrassa i Manresa, els vials interpolars, de cornisa, carrers i carreretes, corriols i senders per vianants, bicicletes, motos, ‘quads’, tan monos ells.
Resoldre aquest problema amb la construcció del Quart Cinturó.

La proposta del pla era que per solucionar el problemes de la ja atapeïda AP-7/B-30 S’havia d’activar la construcció d’un Quart Cinturó. Aquesta proposta a part de topar amb el déu dels proteccionistes de tot el que es mou i no es mou, podria resoldre el problema a Sant Cugat però el traslladava a altres zones del territori. Alguns, poquets això si, varem pensar, no som solidaris, sostenibles, i reutilitzem els bolquers, no ens han donat un premi per això, doncs no fotem la merda dels cotxes a casa dels altres. De seguida va sorgir la iniciativa ciutadana una Plataforma contra la construcció del Quart Cinturó des de Sant Cugat.

Una de les coses que sorprenia a la ciutadania era que feia uns anys s’havia parlat de lluitar contra el soroll (eufemisme: contaminació acústica), s’havia elaborat una ordenança (aquesta que no falti) i, s’estava fent un mapa sònic etern. Peró el poble, perdó la ciutat miraculosament salvada amb 90.000 habitants, seguia sent més sorollosa cada dia. Les anomenades vies noves amb els seus cotxes, motos, camions, autobusos, maquinaria diversa, anaven pujant el nivell de decibels fins a cotes insospitades. El territori era travessat per tres línies de tren, una amb mercaderies incloses. Cada dia pel cel volaven més aus metàl·liques. A terra ningú s’encarregava de fer complir l’ordenança i tot es deixava a la voluntat ciutadana, es a dir, no fer res. Ningú no recorda en l’apartat lloc a on visc haver vist fer el mínim advertiment d’algun representant de l’autoritat a algú amb escapament lliure a la motocicleta, o al camió aturat en doble fila amb el motor engegat i anar emeten fum i soroll, ni a les sirenes de les ambulàncies innecessàries a partir de determinades hores. Res aquí vivim la festa major permanent del ’soroll’ que no contaminació acústica.

Els millors especialistes en la matèria, molts dels quals coneixen perfectament Sant Cugat perquè hi viuen

Per solucionar-ho tot van dir que recorrerien als millors especialistes en la matèria, molts dels quals coneixien perfectament Sant Cugat perquè hi viuen. L’inquietud es va apoderar de tothom, qui serien aquells éssers privilegiats que habitaven entre nosaltres i que tenien la solució màgica al seu abast, com no hi havíem recorregut abans. Qui eren aquella mena de bruixots.
Tots varem pensar que ens assessorin bé aquests ‘gurus de la cosa’, especialistes en la matèria, que viuen a Sant Cugat i van a treballar a Barcelona cada dia amb automòbil particular, que només van a peu el diumenge, i en bicicleta per lluir el darrer joguet consumista. Han pujat mai en un autobús de Sant Cugat i gaudit de recorreguts absurds quan es fa tard, i en els Ferrocarrils de la Generalitat en hores punta, i ja no parlem de perdre el seu valuós temps en un, viatge a cap lloc, amb la línia 7 de la Renfe.

Nosaltres els ciutadans ens fa il·lusió copiar als de les ciutat més grans, perquè si bé recordeu ens hem quedat només en 90.000 habitants, i això ho hem d’agrair sempre als visionaris que ens governen, és com el nostre pecat venial, pel fet de viure aquí.

El discurs és, viviu molt bé perquè nosaltres hem posat fre a la barbàrie de l’especulació, som una ciutat petita i tenim de tot, bolquers reciclables i tot.

Nosaltres, sempre emprenyant, de ciutat petita res, volem coses com el ‘bicing’ de Barcelona, que mola molt, volem un acord amb Avancar, volem trobar un cotxe a l’aparcament i només pagar per la utilització real, volem sortir cada cap de setmana a la nostra segona residència i fer la cua de rigor.

Peró no, la realitat s’entossudeix, i hem de pensar en el bé que ens han fet, han aturat el creixement pel nostre bé. Ja només serem 90.000, quatre gats.

I per fi cada cop que veiem algú per la finestra del nostre automòbils a les fosques hores del matí, pensem amb ell, fem un acte d’humilitat i encetem una conversa per veure si els pot interessar compartir cotxe amb nosaltres al marge de tota regulació, una cosa romàntica fora del sistema, sense Pla de Mobilitat, vaja.