Acabo d’arribar d’un llarg viatge per la Xina. Fins ara, ho he de confessar, el coneixement que tenia dels xinesos és limitava al ‘del ’sufriditos’ de primavera’ dels restaurants i darrerament les mercaderies ’exòtiques’ i de poca qualitat que la proliferació d’establiment del tipus ‘tot a 100′, que ja no són tot 100, havien ajudat a estendre. Sabia que parlaven una llengua inextricable amb una grafia bonica i decorativa, però res més i normalment a les pel.licules sempre rebien les garrotades definitives i eren molt dolents.
Ah, i darrerament per les nostres iaies i no tant iaies que representaven una amenaça per la indústria local ‘d’alt valor afegit’, calçat, teixit.
Havíem d’estar preparats, ja ho deia el Padre Martinez del Monasterio de Leyre a Navarra, quan jo era petit, ‘el peligro vendrà por China’. Aquell home, menut i llest, ja havia superat el comunismo-judeo-masonico-del franquisme tan de moda llavors i s’endinsava en terrenys dels pensament més enllà que la condició normal d’un mortal era capaç de veure. El Padre Martinez va ser una ment preclara, però clar, aïllada a Leyre, bressol de Navarritats autèntiques i portador d’essències pàtries no el podien fer cas en un problema tan mínim com el dels xinesos i tan llunyà, havent de resoldre aquí mateix el problemes de les ‘cartilles de racionament’. Qui cony sabia a on era Xina. Jo crec que només el Padre.
Doncs bé, un que és un inel.lectual dels d’abans, a les tardes, i que segueix un programa de visites planetàries d’acord amb un ordre establert, per no perdre’s res interessant i que s’hi morirà en l’intent, intenta informar-se abans de sortir de viatge al nou destí escollit cada any, va procurar assabentar-se un xic més del paper dels xinesos en aquest món. El que en diríem una perspectiva històrica.
Primera sorpresa, els paios tenien una història de 2000 anys a la nostra era i potser uns altres 2000 a l’anterior. A primera sorpresa, primera reflexió seriosa. Aquesta gent, a part de menjar arròs, no podien haver estat visquen del ‘tot a cent’ durant tants milers d’anys. Alguna cosa havien d’haver fet per entretenir el personal. I oh gran descobriment: a part de portar-se a matar amb els seus veïns fronterers del Nord, cosa que ja distreia força als que hi deixaven la pell, els camperols putejats, varen establir un poder intocable i una serie de grups que administraven aquest poder per que ningú podes canviar res i així viure de la cosa fins la nit dels temps o millor dit fins la nova reencarnació.
Resulta però que durant aquest segles no només es varen dedicar a putejar als pobres camperols incultes, fent-los anar a la guerra i establint tota mena de delmes i construint tota mena de paranoiques defenses. També varen establir la noble institució del ‘eunucs’, que devia fer un mal de collons, mai tan ben dit. Pels pares que no tenien un punyeter iuan dels de llavors, posar el fill a eunuc era un ‘orgull’ i un motiu de salvació doncs donava quartets i privilegis. ‘Jo tinc un fill eunuc’, cantava el pare al matí al sortir al carrer. Pel que fa al tema de les concubines, n’acumulaven tantes que n’hi havia per avorrir-se fornicant la resta de la vida, triant les noies més maques del poble cada any. Perquè allò que se’n diu amor, devia ser difícil de portar-ho al peu de la lletra.
També hi havia altres formes de tirar endavant a part del troç de terra i del porc. Dedicar-se a la creació literària en podia ser una, sempre que el tema dels escrits fos convenient al poder La música ja sembla més lliure, però evidentment un no es podia despatxar amb uns ‘tarantos’ doncs no hagués estat procedent, i a més et tallaven el cap per a qualsevol motiu, si es sospitava alguna insurrecció. I ja sabeu un cop tallat el cap difícil reconduir el repertori cap a altres creacions més d’acord amb els canons de la cort imperial.
Una altre de les institucions dignes de figurar al ‘Guinees’ era la de funcionari del govern. Durant mils d’anys es va promocionar una casta de funcionaris que havia de passar uns exàmens d’oposicions extremadament difícils que constaven entre d’altres coses el coneixement correcte de la cal·ligrafia i evidentment l’idioma. Eren el acòlits del poder que ho deixaven tot escrit, com una mena de notaris.
En aquest casos es pares també volien que els fills s’hi dediquessin, però aquí el dispendi no era tant dolorós com en el cas dels eunucs. En aquest cas no tallaven res com no fos el ticket per fer les proves d’accés.
Quan vaig veure el seguit de dinasties, reis dins cada dinastia, personatges rellevants, funcionaris i dames cagamandurries que pul·lulaven en torn al poder, em vaig acollonir, jo que Xina la veia la fabrica de jerseis i calçat de baixa qualitat del món.
Per continuar amb el meu recorregut per l’abastament de coneixements sobre el país, desprès de la perspectiva històrica vaig passar a un vessant més modern, aprofitant un munt de festivals i activitat que es feien aquí a Barcelona.
Altra volta aclaparat: cinema continental, taiwanès de Hong Kong.
Com que em va entrar la curiositat, d’una forma compulsiva em vaig visitar tots els ‘efncas-conrtinglesos-mediamarks’ i dames botigues serioses que vaig trobar, buscant com un poseit pel.licules xineses. Quina sorpresa hi havia cine del més arcaic, fet en condicions precàries, cinema fet dins les limitacions del sistema, i el cinema més fresc de Hong Kong sense tantes limitacions.
Altre cop aclaparador i canvi de terç.
En un país de migrades ments, com aquest, que les estanteries de les llibreries estan plenes d’animalades com ’No som ni serem’, però que en les seccions d’historia i literatura has d’anar amb lupa per localitzar alguna cosa que no es confongui amb japonès, coreà o fins i tot català antic. Trobar llibres d’historia un xic bons o literatura clàssica, xinesa resulta poc més que impossible. Insistiré sobre el tema, doncs els xinesos ja havien llegit molt abans que jo moltes coses que ara descobreixo.
Tornaria a dir que és aclaparadora la varietat de matisos de la literatura. Per una part la clàssica amb tot els temes de les èpoques que ha hagut de patir i l’actual deguda als avatars de la nova Xina i el que això representa, finalment l’exili. Un senyor com Gao Xinjian amb la ‘Muntanya de l’ànima’ és difícil de trobar, però que algú la conegui i no la confongui amb un japonès, ja és un miracle.
Em vaig interessar per més aspectes: les minories, que si son realment minories, doncs aquí qui mana son el Han. Pel modus de vida al camp, per les ganes que tenen d’anar-se’n a ciutat.
Pel refutut ‘déu del consum’ que després de deixar la religió del país amb menys clients que l’esglèsia catòlica a casa nostra, i per la condició oficial d’ateus, s’han llençat directament al verro d’or de la compra compulsiva. El ‘peluco’ ja el tenen, la musica portàtil també, el mòbil de darrera generació, la càmera fotogràfica i el vídeo, estan entrant en altres objectes del més imprescindible per occident. ordinador personal, etc.
I ara van pel pis i el cotxe. Amb hipotèca espanyola. Qué ens hauran fet els pobres. En un temps la segona residencia, el vaixell i el nàutic de torn.
Em vaig lliurar a la maranya de xifres del país i l’economia i en vaig sortir molt confús. Jo no havia vist mai res igual. Només pel que fa a la població anaven pels 1.300.000.000 d’habitants i això que hi ha encara una mena d’extermini organitzat contre les persones del sexe femení i degut a la ‘política del fill únic’ una mengua del creixement natural de la població, que ara comencen a veure que no és convenient, per l’envelliment.
Quan vaig intentar treure alguna noticia d’alguna lloc, era estrany, sempre topava amb el mateix diari i la mateixa agència de notécies i la mateixa TV i radio emetent 24 hores del dia les mateixes meravelles. Quan volia fer ús d’internet hi havia paraules tan subtils com ‘xupa xups’ que si es trobaven pero termes com democràcia, no. Ah si, en un diari, vaig pescar que hi ha un centenar d’empreses dedicades a l’automoció i d’aquestes xineses o amb conveni n’hi ha unes 5 o 6 amb possibilitats d’omplir el món d’autos. També la necessitant d’importar ingents quantitats de matèries primeres, per fer rodar l’economia. Un 11% de creixement anual, ingents quantitats de reserves.
Delphi o altres industries es deslocalitzen, ja ho varen fer al seu temps, quan venir a Espanya era com anar a Xina, però sabeu quan guanya un bon treballador a Xina: 5000 iuans (500 €) al mes, evidentment no tots els sous són així de generosos.
Els xinesos en aquest moment o copien burdament, des d’una maleta de pares desconeguts a una Samsonite. O copien bé per vendre en nom d’altre empreses que els encarreguen la producció. O fabriquen les coses ben fetes per a multinacional que encarreguen la producció perquè els surt millor de preu. Ara bé no està llunyà el dia en que Xina faci els seus propis productes de qualitat: Lenovo, Baier i faci la competència a les marques occidentals. Quan no les comenci a comprar. L’exempre sortia a la premsa aquesta setmana, Lenovo està estudiant la possibilitat de comprar Hewlet Packard (holandesa), per fabricar a Xina amb aquest nom i evidentment suprimir una marca de la competència.
Em cridava l’atenció que entre la publicitat destinada a la població jove els models de les grans fotografies tots eren europeus, no sé si una mena d’aculturació, vergonya de sentir-se oriental o qué. En aquest terreny estan colonitzats. Però, un exemple, la música actual comença a sortir amb un floreixemnt fort.
Recordo una tarde, de viatge, arribant per una autopista impecable, a una ciutat d’aquelles que apareixen al mapa pero que mai t’hi has fixat, doncs no et consten per cap fet rellevant. És allà, al mapa, com hi podria ser Matadepera i és tant a prop d’una de les ciutats més importants de la Xina actual que ni remotament caus en la seva petita existencia.
Preguntada la guia sobre el tamany de la ciutat, em va dir que era capital de província i vaig pensar en Sòria. Preguntada sobre la població, 7.500.000 habitants., tot Catalunya i part de l’estranger. Fabriquen de tot. A Xina les dades són aclaparadores i com diria el meu amic ‘Juanma’, ‘en China de verdad, no hay nada’.
Jaume Carrera
